Diari d´un drogadicte

diumenge, 24 d’octubre de 2010

EL LLIBRE



Per fi, després de molt d’esforç i moltes hores de feina puc editar el llibre del Diari d’un drogadicte.

Es l’historia des de que va començar el joc amb les drogues, fins que vaig començar a escriure el bloc, que va significar el principi d’un final.

Avui després de gairebé 3 anys crec que em puc començar a considerar bastant recuperat, tot i que segons sembla això es per sempre i sempre més hauré de continuar estan alerta i no baixar la guàrdia.

Espero que el llibre us agradi molt a tots. Per a mi ha estat molt dur escriure’l i recordar moltes coses que tenia ben enterrades però ja esta, ja ha passat tot.

Moltes gràcies a tots un cop més, sense vosaltres ni el bloc, ni la recuperació ni el llibre haurien estat possibles.

SI EL VOLEU COMPRAR CLICKEU L'IMATGE

dijous, 8 de juliol de 2010

TOT NOU

Ara començo una nova vida, a un lloc diferent, molt diferent i una feina que res te a veure amb l'anterior.
El canvi m'ha anat be, ha desaperegut l'ansietat, la pressio i l'anim es diferent, amb l'ilusio del que un no sap que et portara.

dissabte, 26 de juny de 2010

ACORRALAT

em sento acorralat, sense capacitat de reacio. M'he deixat totes les forces per el cami i ara les necesitaria.

dijous, 24 de juny de 2010

SANT JOAN

Res mes bo, que una revetlla a casa d'uns amics fins les tantes xerrant per oblidar mals rotllos.

I mes desprès de la bronca de la psicòloga per dir que viva millor quan em drogava que ara. Pero com no ens posarem d’acord...

dimarts, 22 de juny de 2010

AQUI ESTEM

Avui desprès de molt de temps sense fer-ho necessito escriure.

Ja fa mes de dos anys que NO consumeixo, i no fa molt temps que tinc la sensació de que quan consumia les coses m’anaven millor.

No consumint, suposo que he guanyat molt en salut, diuen que tinc millor aspecte, que se’m veu mes concentrat i mes alegra.

Pero cada cop mes per dins meu sento un vuit molt gran. Em falten coses que m’eren vitals per viure i que ja se que mai podré recuperar.

Em refugiava a la feina, treballava mes hores que ningú, deixava que m’absorbís sense deixar-me pensar en res mes. I ara desprès de molts anys l’he perdut.

Els primers dies, em sentia alliberat, em sentia sense el pes de sobre que tenia, del estrès diari. Pero ara tinc masses hores per pensar.

Ben cert es que la medicació no em deixa explotar la meva depressió pero jo la noto que es remou per dins. En aquests moments tenia un gran “apoyo” abans, ara no tinc res.

Tinc el suport de alguns amics que m’han quedat i alguns que he recuperat. Pero quan em sento així, una carícia o un simple peto a la galta em feien sentir-me segur.

divendres, 13 de març de 2009

11 MESOS

Avui ja son onze mesos sense consumir. Increïble no??això tindria que ser motiu de satisfacció i suposo que ho es.

Però últimament no estic gaire animat,la crisis aquesta m’està fent enrederir els plans que tenia jo per sortir endavant d’una vegada per totes,ara tindria que ser el moment de fer el boom definitiu i estic igual que abans,sense molta pasta,la justa per viure.

Jo m’havia fet uns càlculs contant els ingressos que tenia fins el viatge i al tornar,la feina ha fotut un baixo brutal.

Ara això si,estic sense pasta i sense coca,que abans estava sense pasta i fins les orelles de coca.

En fi,enfilem el cami cap al any sense consumir,aixo si sera una bona festa i un bon motiu d'alegria.

dijous, 12 de febrer de 2009

10 mesos i encara dubten

Avui fa deu mesos que ja no consumeixo i molt be. Això ja comença a ser rutinari,no us puc explicar cap novetat en aquet sentit però com diu una amiga No news,good news.

Ja no pateixo ansietat,tinc el son bastant regulat,no tinc temptacions de recaure...Tot es perfecte,be quasi tot.

Amb la Dolça ja no ens veiem,estem en contacte per algun mail. Avui l’he anat a veure a la seva botiga i m’ha dit de sopar junts però no em venia gens de gust i aquí casa estic. Es una historia que m’ha cansat per la seva indefinició. Però be,no estic pas trist ni res.

Un altre problema que tinc ara,o l’únic que queda derivat del consum,es que sempre haig de estar be.

M’explico,el meu entorn esta molt content de que hagi aconseguit deixar el tema però jo veig que com si no s’ho acabessin de creure. Nomes dos persones no ho han dubtat mai. Els demes els hi costa creure encara,tot i les demostracions que he fet.

Quan jo tinc un dia dolent,els hi dic..i la primera pregunta d’ells,en comptes de preguntar que em passa,es;no estaràs pensant en consumir?? O si m’adormo i arribo tard a la feina en seguida sents;ja hi som un altre cop?? O si te’n vols anar de festa has de sentir; vigila avia’m que fas.

Tota aquesta falta de confiança m’irrita bastant,i em fa dubtar inclús del que estic fent. Perquè els hi haig de demostrar contínuament que no consumeixo??? Perquè no puc passar una mala nit a casa com tothom i anar amb ulleres a pencar??

Em fot molt tot això,vosaltres sabeu el que em va costar sortir d’aquí com per ser tant burro per tornar-hi. A mes,si vaig ser capaç d’explicar el problema quan el tenia,perquè tenia que mentir ara??

Per ells sempre serè un drogoaddicte,encara que estigui curat i em deixa molt trist aixo.