EL LLIBRE

Per fi, després de molt d’esforç i moltes hores de feina puc editar el llibre del Diari d’un drogadicte.

Es l’historia des de que va començar el joc amb les drogues, fins que vaig començar a escriure el bloc, que va significar el principi d’un final.

Avui després de gairebé 3 anys crec que em puc començar a considerar bastant recuperat, tot i que segons sembla això es per sempre i sempre més hauré de continuar estan alerta i no baixar la guàrdia.

Espero que el llibre us agradi molt a tots. Per a mi ha estat molt dur escriure’l i recordar moltes coses que tenia ben enterrades però ja esta, ja ha passat tot.

Moltes gràcies a tots un cop més, sense vosaltres ni el bloc, ni la recuperació ni el llibre haurien estat possibles.

SI EL VOLEU COMPRAR CLICKEU L'IMATGE

TOT NOU

Ara començo una nova vida, a un lloc diferent, molt diferent i una feina que res te a veure amb l'anterior.
El canvi m'ha anat be, ha desaperegut l'ansietat, la pressio i l'anim es diferent, amb l'ilusio del que un no sap que et portara.

ACORRALAT

em sento acorralat, sense capacitat de reacio. M'he deixat totes les forces per el cami i ara les necesitaria.

SANT JOAN

Res mes bo, que una revetlla a casa d'uns amics fins les tantes xerrant per oblidar mals rotllos.

I mes desprès de la bronca de la psicòloga per dir que viva millor quan em drogava que ara. Pero com no ens posarem d’acord...

AQUI ESTEM

Avui desprès de molt de temps sense fer-ho necessito escriure.

Ja fa mes de dos anys que NO consumeixo, i no fa molt temps que tinc la sensació de que quan consumia les coses m’anaven millor.

No consumint, suposo que he guanyat molt en salut, diuen que tinc millor aspecte, que se’m veu mes concentrat i mes alegra.

Pero cada cop mes per dins meu sento un vuit molt gran. Em falten coses que m’eren vitals per viure i que ja se que mai podré recuperar.

Em refugiava a la feina, treballava mes hores que ningú, deixava que m’absorbís sense deixar-me pensar en res mes. I ara desprès de molts anys l’he perdut.

Els primers dies, em sentia alliberat, em sentia sense el pes de sobre que tenia, del estrès diari. Pero ara tinc masses hores per pensar.

Ben cert es que la medicació no em deixa explotar la meva depressió pero jo la noto que es remou per dins. En aquests moments tenia un gran “apoyo” abans, ara no tinc res.

Tinc el suport de alguns amics que m’han quedat i alguns que he recuperat. Pero quan em sento així, una carícia o un simple peto a la galta em feien sentir-me segur.